Ir al página principal
   

Revista
Autores
Números

Les Cartes de la Trella a en Ken

Que me quiten lo bailao

Sr. Carson: 21 Març 2.000
Li envio les cartes pòstumes de la meva dona. Les dues són cartes d’amor, personals. Igualment, dos anys després de la seva mort, de guardar-les en un calaix, m’he sentit egoista essent-ne l’únic dipositari. Reflecteixen la vivència del càncer d’una persona extraordinària. Crec que poden ajudar altres malalts i familiars de malalts.
A la Trella, ja la coneixia . Un mes després que li diagnostiquessin el càncer va contactar amb vostè per buscar els terapeutes que necessitàvem. Vostè ens va dirigir al doctor Maslow i a la Dra. Symborska. Vull aprofitar l’ocasió per manifestar-li la gran ajuda que han sigut per nosaltres . Ens varen acompanyar tot el camí. Sempre vàrem sentir el seu alè i implicació, la seva presència posant les coses a lloc, ajudant-nos a viure el dia a dia.
Però , sobretot. la coneixença que tenia de la Trella era del temps que va estar treballant de voluntària al seu centre després de recuperar-se de la primera (i voliem creure encara que l’úlima) tanda de quimio i radioteràpia. Ella em va parlar molt de la dedicació i de l’ànima que vostè posava a ajudar els malalts, dels serveis d’acompanyament, teràpia i recolzament a la recuperació post-operatòria i post- tractament, dels grups de malalts, de la labor recaptadora per subvencionar nous estudis sobre la malaltia, del treball de conscienciació social que havia iniciat, de la seva sensibilitat i la dels professionals i voluntaris del seu centre . És per això que he decidit remetre-li les seves cartes.
També voldria concertar una entrevista amb vostè per parlar-li d’ un projecte que tenia la Trella en què es fan servir els animals de companyia en teràpies per persones amb càncers i altres malalties degeneratives. Li adjunto l’esborrany que ella va escriure. Penso que és una molt bona idea, probablement vostè ja en té noticia perquè s’està aplicant a centres d’Alemanya, Suècia i Holanda. Estic a la seva disposició si vol tirar-lo endavant, com per qualsevol altra cosa.
Ben atentament,
Ken Palmer


Estimat Ken: Primavera de 1998
No en parlem però el càncer del pit s’ha estès per tot arreu. Queden dos mesos? Potser quatre. Seixanta dies. La de vegades que he passat seixanta dies sense adonar-me’n.Trenta-cinc anys per tres-cents seixanta- cinc dies l’any, dividit per seixanta: són uns dos cents tretze paquetets de seixanta dies, amb les corresponents sortides de sol, amb les corresponents vint-i-quatre hores. De fet doscents tretze no és gaire.
Ja no recordo, ni tan sols sóc capaç d’ imaginar-me aquella concepció del temps que tenia fa un parell d’anys (abans que em diagnostiquessin la malatia). La mort existia tan poc com el final de mes per a un ric; sempre semblava que ja hi hauria el temps per tal o tal altre projecte; tot hi podia cabre, tot estava obert. Els dies, i les trobades no eren comiats. Ara, de vegades fins i tot em sorprenc a mi mateixa acomiadant-me del pot de mermelada, del raspall de dents (tants anys intentant vèncer la mandra raspatllant les dents per tenir una bona boca quan fos gran i ara resulta que no ho seré). Ahir mateix pensava que m’hauria d’acomiadar del moment que tanco l’interruptor de la llum del dormitori quan arriba l’hora del descans cada nit.
Ha calgut un càncer per aprendre que això de la immortalitat era una fantasía i que cada dia , cada moment era irrepetible. La veritat és que des que sé que tinc càncer és com si hagués tornat a néixer, visc d’una altra manera, fins i tot puc dir que sóc una altra, per això he fet l’extravagància de canviar de nom. Amb un canvi tan rotund no podia seguir dient-me igual.
Qué et puc explicar que no hagis intuït i viscut al meu costat? Primer la ràbia i el dolor immens, el pànic a la mort, al dolor de deixar tot el que no sembla deixable. I les preguntes obsessives: per què a mi? I de tots els càncers per què a mi un de letal? Justament a mi. Després la no acceptació, l’esperança d’un miracle, d’un error en el diagnòstic, d’una millora sobtada. Tots els meus minuts desitjant un canvi, que tot tornés a ser com abans. També la tristesa immensa davant de totes les coses que no podria realitzar, sobretot la de tenir un fill amb tu; ha anat de poc, però no podrà ser. La desesparança no deixava ni un racó per cap altre pensament. Crec que durant uns dies el meu estat va ser completament depressiu. Jo no mereixia tanta mala sort, que la vida em tractés tan injustament.
Imagino que el meu cervell es va cansar de sentir-me, es va cansar de pensar inútilment i impotentment en tot el futur que se m’havia esfumat (en realitat només l’havia tingut, com tothom qui es pensa que té un futur, d’una forma totalment virtual), va canviar alguna connexió entre neurones i des de la meva tristesa vaig començar a adonar-me de com de valuosos podien ser els meus dies a partir d’aquell moment.
La cua al forn de pa, que sempre havia fet de forma resignada, ara es convertia en una ocasió fantàstica per observar les cares, les expressions i els gestos de les persones que la feien amb mi: l’arruga profunda al mig del front d’aquella dona que semblava permanentment amoïnada (potser tenia un malalt de càncer a casa?), el moviment incessant, cansat i nerviós de l’adolescent, la barbeta desplaçada cap amunt de la senyora, la gravetat i serietat del nen a qui se li ha encarregat per primera vegada que anés a comprar.
Vaig començar a disfrutar del moment que em tocava demanar el pa: veure com les paraules exactes sortien de mi, eren enteses per la dependenta just com era la meva intenció i com ella, amablement, m’embolicava la barra a canvi de la qual jo li donaria unes monedes. Quina riquesa tenen les paraules!
Tots els moments del dia van ser provistos de cop d’una significació i importància especials. Per primera vegada vivia amb la plena consciència que tant la memòria com el futur no existien més enllà de la meva creativitat, i que per tant l’únic que valia la pena i en què podia realment centrar-me era a viure cada insignificant moment present. Havia llegit i meditat molt sobre aquest tema intentant aprendre això que ara s’havia convertit en automàtic, en l’única i nova dimensió i percepció que podia tenir la meva vida.
Amb els anys havia desenvolupat un alt sentit de previsió que es disparava a l’hora de decidir. Sempre vaig pensar que això era imprescindible per poder viure amb el ritme de vida atrafegat que estava convençuda que era natural en mi sense sucumbir al caos. Últimament sembla que m’hagin desprogramat. Feia anys que no em sorprenia la baixada del sol i les temperatures sense portar un jersei a la motxilla. La planificació no és tan necessària com havia arribat a pensar perquè els amics amb qui compartia la passejada portaven una manteta amb la qual es resolia l’imprevist. Ara tinc clara la causa d’aquest hàbit de previsió compulsiva. Ara aprenc a relaxar-me i gaudir de la possibilitat que algú em deixi una manta. No cal amagar fragilitats; el càncer ha fet més que evident la meva, tant a mi com als altres, i en aquest sentit això ha sigut un descans per mi.
Observo que atorgo significats a molts fets que trascendeixen els fets concrets, com si tot el que ens passa fos una lliçó per aprendre. No crec pas que el mon i la vida estiguin així organitzats (no soc pas religiosa en aquest sentit), però sí que encara que no sigui així, he arribat a un punt en què aprofito qualsevol petita vivència al màxim i sense adonar-.me’n la converteixo en una lliçó de vida. És un petit vici personal al qual tinc dret, ni més ni menys trascendent que la mania que m’ha agafat de remenar argila cada dia, un plaer del tot recomanable, tant si les figures que faig valen un ral com si no.
M’ha vingut a veure i a acomiadar-se tanta gent estimada! Hi ha estones que no tinc valentia per encarar-m’hi. La veritat és que no sé què hagués sigut de mi sense tu.Vaig adonar-me que per molts era angoixant venir a visitar-me. Tantes vegades m’havia fet jo les mateixes preguntes.¿Com se li parla a algú que s’ha de morir aviat? Hem de fer veure que no passa res? Que la nostra visita és casual? Hem de dissimular la nostra tristesa, parlar de temes que no tinguin res a veure amb la malaltia?
Un moment de trobada amb un malalt és (com hauria de ser qualsevol trobada entre persones) un acte ritual i sagrat en el qual l’escalfor de dues persones pren contacte, un acte ben simple, d’ànima a ànima, profund i petit. Quan la disposició és aquesta totes les preguntes que jo em formulava deixen de tenir sentit. De petits moments així he tingut el privilegi de viure’n molts des del meu llit aquests dies. Sorprèn i commou veure com el contacte amb una persona malalta (en aquest cas jo) serveix a moltes persones per connectar amb la seva part més essencial, baixant guàrdies i barreres. Trobar-se amb mi (i per tant amb la proximitat d’una mort) sembla una oportunitat per permetre’s el luxe de ser més sincers, de reconèixe’s. I no és que hagi tingut converses sobre temes psicològics o espirituals d’especial profunditat. De vegades una mirada, una abraçada, l’explicació d’una anècdota .
Alguns dies m’he ensorrat.
A mida que he aconseguit asserenar-me i centrar-me en el moment que estic vivint una de les meves tasques ha sigut intentar ajudar, intentar empatitzar amb les persones que venien a dir-.me adéu; ajudar-les a acomiadar-se sense angoixes, vivint la tristesa sense reprimir-la, acceptant el meu comiat. Penso que realment aquesta és una feina que ens queda reservada als últims temps de la nostra vida: l’ajudar els que conceben la seva mort com una cosa tan llunyana, quasi aliena, a contactar amb aquesta realitat , per poder viure el present d’una altra forma. Que el meu aprenentatge hagi hagut de passar per un càncer no vol dir ni molt menys que el dels altres requereixi de la mateixa condició. Sembla com si volgués consolar tots els moribunds afirmant que estem envoltats d’una saviesa velada als sans i no és això. Si que és cert, però, i ho dic rotundament i per experiència, que, almenys en el meu cas, la consciència de la proximitat de la mort m’ha donat més lucidesa que tots els meus anys d’estudi i de meditació junts. De fet , tampoc és que siguin gaires.
L’única oferta que teniem fins ara de celebració de la mort era tètrica i culpabilitzadora. Podem sumar-hi que la mort és una realitat que per indefugible intentem defugir al màxim i afegir-hi el ridícul cànon de bellesa igual a joventut. Un resultat de tot això és que aviat aniran morint els pares de la nostra generació i no sabrem com acomiadar-nos-en. Acabarem fent un funeral que ni a ells els hagués agradat en una trista església amb un capellà amb el qual mai haguéssim compartit un aperitiu.
Cal pensar en la mort, cal ser creatius, cal que la societat procuri espais adequats per acomiadar-se dels qui l’han construit. Cal recrear el ritual perquè els enterraments deixin de ser aquella cita retrògrada a la qual només anem per obligació. Cal un ritual que ens convidi a trobar-nos amb la mort, a reconciliar-nos amb ella, a perdonar-la. S’ha diagnosticat l’absència, la negació de la mort com a malaltia del nostre món. Guanyaríem en autenticitat si incorporéssim una major consciència de finitud.

Les visites i cartes que he rebut han sigut unes injeccions d’amor potentíssimes. M’han commogut i superat àmpliament. És molt consolador veure que tanta gent ens té presents. Quan penso en això veig clar que la vida ha sigut generosa amb mi. Familia, amics i lectors que m’han acompanyat sempre, m’acompanyen ara en aquest antipàtic tràngol. És molt més del que podia esperar i estic agraïda visceralment a la meva bona sort per aquest fet. És com si sempre hi hagués algú que em dóna una mà. I això és un privilegi.
Així i tot, Ken, tots dos sabem com ens ha calgut l’ajuda de terapeutes. Aquest càncer, com tantes d’altres malalties cròniques té l’estremidora característica de no tenir solució. Hem crescut entenent i solventant els problemes que ens anem trobant a la vida. En el cas de les malalties cròniques la lògica és diferent: Un dia tens la malaltia i l’endemà tens la mateixa malaltia i el mateix problema. Al cap de dos mesos seguirà essent així i al cap de dos anys amb sort també. Pots trucar a la teva mare o a un amic explicant-li el mateix problema durant quantes setmanes, quants anys? Les malalties cròniques són avorrides, ho sabem prou. Per això ens ha calgut a tu l’ajuda del doctor Maslow i a mi la de la dra. Symborska durant tot aquest temps. Vam estar de sort de connectar-hi amb tanta facilitat. Quantes vegades ens han ajudat a reconduir pensaments derrotistes i desesperats? Quantes vegades han fet de contenidor de la nostra por, rebel.lia, impotència i dolor sovint obsessius? Ha sigut un gran encert desviar part d’aquesta feixuga feina de pares, germans i amics a dos professionals com aquests. Sempre he pensat frívolament que els psicòlegs serveixen en la major part del casos perque els pacients atabalem una mica menys els amics. En el nostre cas, en què necessitavem una crossa psicològica perpètua (quina paraula!)), hagués sigut injust sotmetre a aquesta pressió qualsevol altre.
El doctor Maslow va ajudar a fer-te adonar que una companya amb càncer era un dolor que no calia agreujar afegint-hi la renúncia als projectes i il.lusions que tens. Quan vares tornar a seure a l’ordinador vaig començar a deixar de sentir-me culpable. Potser no t’havia arruïnat tant la vida tal com m’havia semblat.
A la doctora Symborska li estic molt agraïda. Les entrevistes amb ella han sigut un puntal que m’ha permès continuar la meva evolució, el meu creixement personal malgrat la malatia, més ben dit, amb la malaltia. Gràcies a ella vaig aconseguir deixar d’identificar-me com una malalta de càncer. Jo segueixo essent una dona amb inquietuds, il.lusions i vivències i el càncer ès un convidat forçós i horrible amb qui haig de conviure per força, però el càncer no sóc jo.

I quin llast que té la paraula! No ajuda veure com li costa a la societat acceptar la teva mala sort. Ni tant sols s’utilitza la paraula obertament i amb naturalitat. M’han tret un tumor, un bony, no hi tinc res de bo, un quist. Els eufemismes i el to de veu utilitzat per parlar-ne , en general, no són gaire encoratjadors. Caldria que les persones que de moment són sanes se n’adonin que negar i dissimular la malaltia fa que aquesta sigui molt més dramàtica pels qui la patim. Comprenc que postures errònies com la de sentir pena pels malalts puguin sortir d’una actitud amorosa, però en realitat són d’una gran crueltat. Estàs tan malalt que pels altres és insuportable i ho hem de dissimular! O bé estàs tan malalt que ens fas pena! Això és el que diem als malalts quan no ens atrevim a utilitzar la paraula càncer. Ara veig amb claredat fins a quin punt una malatia té uns simptomes físics i psicològics però també uns de socials igual d’importants que els altres (i en alguns casos potser més, penso en la S.I.D.A). Fa segles que els sers humans proven de curar els símptomes físics de les malaties. Sobre els símptomes psicològics és molt recent però s’esta avançant molt el treball amb terapeutes, trobades de malalts.... Ara potser ens caldria un partit polític o bé un sindicat que defensés la nostra dignitat social . Els partits d’esquerres ho fan, però amb una exagerada discreció (probablement la millor manera d’engrescar un votant indecís no deu ser parlar-li de les malalties cròniques i el seu tracte social).
I la processó per hospitals i metges! Quan et diagnostiquen un càncer et diagnostiquen un llarg pelegrinatge per sales d’hospitals. Com vaig odiar els metges que em donaven males notícies, els que no hi podien fer res que no fos solament pal.liatiu! Com vaig agrair al mateix temps que no em mentissin!
Les esperes a les sales d’espera, els cafès amb llet de màquina, l’olor d’hospital, les xeringues, el sèrum, el termòmetre cada sis hores, la llum fluorescent, el llit no meu, la nova companya d’habitació, la primera conversa amb la nova companya d’habitació. La veritat és que les setmanes que vaig ser a l’hospital per l’operació, i pels tractaments van ser dures. Vaig decidir seguir el camí que varen recomanar metges mentre veia clar que m’oferien uns mesos més de vida digna a canvi del sotmetre’m als seus tractaments. N’estic contenta per cadascun dels dies d’aquests mesos. Era difícil decidir: com en una partida de pòquer. Mai sabies quina mà et tocaria. Llegíem i llegíem, consultàvem més i més metges i donàvem voltes i més voltes a la informació que ens arribava, als resultats de les proves. Llavors, amb el sentiment de ser sobre una corda fluixa jo decidia cap on tirar. I a partir d’aquí cap dubte i endavant amb la certesa que la decisió era la millor. Fos quina fos; hi estiguessis o no d’acord hi vares posar el convenciment que jo no podia trobar enlloc. I el teu convenciment feia créixer el meu fins que aconseguia sentir-me tranquil.la i amb forces per encarar el nou tractament.Als hospitals sempre m’he sentit tan petita!

Me n’he adonat que una de les coses més maques que m’han dit últimament és que la calvície m’afavoreix. La primera vegada que m’ho vares dir, Ken, vaig quedar desconcertada: tant enrenou per trobar foulards i barrets afavoridors que m’ajudessin a amagar-la i ara resulta que no calia! De totes maneres no m’ho vaig acabar de creure: sé perfectament que tu ets capaç de dir-me i veure’m com calgui per ajudar-me. Però les meves germanes i amigues varen fer la mateixa afirmació i al cap d’unes setmanes vaig començar a sortir al carrer sense barret ni mocador al cap. Ja saps que no va ser pas fàcil al principi, però al barri, a poc a poc, s’hi varen anar acostumant i veins i botiguers varen anar deixant de mirar-me i no mirar-me dissimuladament. Sort que la Joana em va recordar que em posés crema protectora, només m’hagués faltat un closca vermella! I també sort del sentit de l’humor, una mica àcid (s’ha de reconeixer) de la teva germana que quan algú es queda mirant el meu cap pelat amb cara d’ haver vist un fantasma comença a recitar el famós mantra Hare Krishna Hare Krishna .... Crec que alguna vegada varen estar a punt de donar-nos alguna moneda i tot!
Ara recordava les pàgines i pàgines que vaig omplir, quan tenia catorze anys i em vaig enamorar d’un noi del poble on estiuejava que ni tan sols sabia que jo existia, repetint la frase t’estimo, t’estimo... des de la primera a l’última línia. Pensava que si ho escrivia moltes vegades al final el noi ho sabria sense necessitat de dir-l’hi.
T’abraço amor meu, Trella

Estimat Ken: Estiu de 1998
Cal que sigui del tot honesta amb tu i t’expliqui el que de segur ja saps. Ho faig perquè sé del cert que pots entendre que el que t’explico no afecta per res el nostre amor, ni li resta ni una dècima de segon d’autenticitat. La meva complicitat amb tu ha de ser total i explicant-ho ho és. L’Anna no ha de saber res d’aquesta carta si no ho vols. Potser algún dia ella te’n doni la seva versió.
Sabem bé els dos que la més gran troballa feta a partir de la malaltia ha estat l’Anna. Va apareixer un dia de sol, amb un furgó llogat ple de mobles vells, i caixes de discs i llibres , davant de la casa veïna buida, igual que a les pel.lícules del dissabte a la nit de T.V.. Tenia el cabell lluminós com si s’acabés de dutxar i igualment , al voltant de les aixelles, unes rodanxes humides que devien desprendre una olor ben definida: feia hores que l’Anna pujava i baixava caixes del seu pis vell. Tres homes i una altra dona l’ajudaven a traslladar-se del vell apartament nou a la nova casa vella. La finestra de sobre la pica de la cuina de casa nostra donava a l’ampli finestral de la seva sala, ara sense cortines. Mentre fregava aquella olla no me’n vaig poder estar d’observar com distribuïen objectes per la casa. L’Anna indicava on col-locar cada moble i capsa després de llegir-ne el contingut a la tapa. El seu caminar amunt i avall revelava un ànim entusiàstic i vital.
Llavors tu vas sortir d’un d’aquells dies en què et clausures amb l’ordinador i et vas acostar a mi per veure què estava mirant. - Ja era hora que lloguessin la casa; espero que no tinguin gaires ganes de relacionar-se.-
-Què et penses, que tothom ha de ser com la Mary i en John, que ens els trobàvem fins a la sopa?- et vaig contestar irritada pel teu to de sorna i/o la teva clausura.
Tres mesos més tard tots dos estàvem enamorats de l’Anna. L’alenada d’aire fresc va arribar just quan ens feia falta;la compensació justa a la duresa del càncer. L’Anna éra professora de Hip-hop i feia massatges; tenia un cos que traspuava salud, un riure escandalós i franc, i una memòria de mosquit. Sempre feia sorolls: s’estirava, badallava, cantussejava.
Com em va costar adonar-me del que estava passant. De fet, m’ho vas haver de dir tu! - Em sembla que li hauré de dir a l’Ànna que em vingui a fer un massatge a mi també. Per la forma qué l’esperes sembla que aquesta noia deu tenir algun poder màgic- amb el teu irritant to de sorna. (De fet com ja et vaig dir, i em sap molt més greu del que et puguis imaginar, durant aquells dies et tocava rebre la bronca que no podia donar a les meves cèl.lules degeneratives, per tant percebia el teu to com a irritant i sarcàstic tot sovint). Ken, intentava dissimular-m’ho al principi, després ja no. El dia que havia de venir l’Anna em despertava molt abans, endreçava, m’arreglava més, encarregava les seves galetes de te preferides per berenar, airejava més la casa i posava encens; intentava que la casa estigués buida, sense visites i sobretot sense tu.
Sempre ho he reconegut que les dones m’atreien sexualment. Senzillament, les relacions són complicades i , potser per fugir d’estudi i per covardia, vaig decidir que una vida no dóna per gaire i en tenia prou amb tirar endavant les relacions tradicionals amb els homes que eren les meves parelles (Quina mentida em vaig creure tants dies!). Afegir la meva bisexualitat hagués sigut complicar-ho tot més, per tant havia decidit temps enrere que aquesta potencialitat (en deia potencialitat, era realitat) meva quedaria latent, de moment, com d’altres, sense donar-hi molta més importància.
I de cop apareix l’Anna, just quan m’adono que els moments futurs no existeixen.
El meu impuls de seduir-la va ser visceral, irreprimible i contundent. No sé què hagués passat si no hagués tingut la sort de ser corresposta. La vaig fer riure molt, tot fluïa amb facilitat,se sentia còmode i vàrem jugar a fer-nos mútuament les mateixes preguntes durant el massatge. El tòpic va succeir: semblava que fes molt de temps que ens estàvem esperant. Quan el massatge va acabar no me’l va voler cobrar.- Amb el què m’ha costat trobar-te!- Em va fer un petó transparent als llavis i va marxar.
La setmana següent va ser quan vàrem marxar juntes a la platja. Allí vaig tancar el cercle, vaig completar la felicitat possible. Ella se’n va anar a córrer per la platja mentre jo llegia una mica, estirada al llit (tan intranquila i insegura que m’havia sentit sempre en les meves primeres cites d’amor) . Se sentia el rumor dels turistes i l’olor de peix dels restaurants. Vaig fer una petita migdiada, la més dolça de les migdiades, mentre l’esperava. Fosquejava quan va entrar. Es va dutxar en moment i va sortir del bany embolicada amb el seu barnús i amb un oli de massatges a la ma.- Despulla’t també-.
Ara sé que la pell de l’Anna és insospitablement suau, i que els seu cos és fàcil de moldejar, conec el plaer de xarrupar d’un pit tou i gran i la textura de l’interior del seu sexe. I coneixent-la a ella em coneixia a mi, i en les seves carícies les meves. Descobrir els seus malucs, les palpitacions del seu amor i descobrir la lenta cadència de la nostra excitació. Recolzar el cap en el suau coixí del seu abdomen, i el gust del seu melic, dels seus sucs, els meus. Vaig viure com d’excitant és la seva aixella, els seu coll i els seus llavis. Ens vàrem besar durant hores i hores, gaudint de la màxima eternitat. No sé qui és va adormir primera, devia ser jo.
Al dia següent en despertar-nos ens vàrem abraçar intensament. Sense dir-nos res ens vàrem vestir i baixàrem a menjar alguna cosa. - T’estimo tant que si vols et deixo a casa teva amb en Ken d’aquí un parell d’hores. Només et demano que pugui continuar venint a casa teva setmanalment a fer-te el massatge. Et prometo que no et pressionaré._ I així va ser; ja no quedaven llàgrimes,només el més complet dels ofecs.
Per sort no eres a casa quan m’hi va deixar. Vaig tenir temps de canviar-me, pendre’m un somnífer i ficar-me al llit. Al dia següent em va costar molt obrir els ulls. Al cap de poca estona havíem d’anar al metge perquè ens donessin el resultat de les últimes proves. I el temps no s’aturava.
T’havia anat bé que jo marxés el cap de setmana. Poques vegades pots estar a casa sol. Et vas llevar donant-me la benvinguda, em vas dir que m’havies trobat a faltar; amorós em vas portar un suc de taronja al llit i em vas mirar mentre me’l bevia, com una mare protectora. -L’aire del mar t’ha anat bé. Fas bona cara. Com us ha anat?-. No vaig poder badar boca. Vas baixar el cap i vas mirar el terra uns minuts, després et vas acostar a mi, em vas fer una abraçada i em vas dir que era hora que em llevés, que si no faríem tard al metge. Mai t’havia estimat tant com llavors. Confusió, dolor, agraïment, amor, por.
Al metge li va costar donar-nos els resultats. No eren esperançadors. Tu estaves molt seriós. Una vegada més, vaig fer veure que no entenia el què m’estaven dient i em vaig emprenyar amb el metge acusant-lo d’incompetent. Començaríem una nova tanda de quimioteràpia amb urgència per pal.liar tant com fos possible la metàstasi. Vaig tornar, em vas tornar a casa com una autòmata. Ja estava tot, s’havia acabat. Em moria. Em moria molt aviat.
Aquella mateixa nit va trucar l’Anna per saber com havia anat la visita amb el metge. Al cap de tres dies em va venir a veure. Semblava que hagués passat tota una vida des del cap de setmana a la platja. Va estar molt afectuosa amb tots dos, te’n recordes Ken? Des d’aquell dia ens va venir a visitar a diari. Tu l’esperaves al porxo de casa, assegut a les escales; ella seia i passàveu una bona estona en companyia, mirant el jardí, xerrant poc. Després entrava a la meva habitació i em feia un petó i suaus massatges, reconfortants i alleujants.
Ja havia decidit que no em sometria a cap més tractament agressiu.
A última hora la vida em guardava una sorpresa, com quan era petita i escrivia moltes vegades en un full el nom d’algú pensant que així se n’adonaria que existia. Aquesta vegada ni tan sols sabia què hi havia escrit al full. Tant evident era el meu error que era impossible que no s’esmenés, com si et poses a caminar sempre en la mateixa direcció: al final sempre arribes al mar, llavors saps que això és el que veritablement volies.
Acabo la carta el 11 d’Agost, el dia que decideixo acceptar el tractament pal.liatiu amb morfina. No havia volgut drogues que em despistessin del meu procés, però veig que el dolor físic, total i constant anul.la la meva consciència. A partir d’ara dormiré més, reposaré. Estic en pau Ken. Em sembla impossible que el que sento per tu no pugui sobreviure al càncer. Per tant et pots sentir acompanyat per mi quan em cremis i després, per sempre més, com jo ho estic per tu. M’agradaria que llencessis les meves cendres al peu del jessamí que us mireu amb l’Anna quan seieu al porxo de casa a fer-vos companyia.

T’abraço per sempre, amor meu,
Trella


Elisabet Soler 
 
 
Ir hacia arriba
Revista
Autores
Números